Relacionat amb els acròstics i amb la part de literatura que estem treballant sobre el Renaixement us deixo amb aquest poema de Pere Serafí; hauríeu de fer una reflexió sobre la imatge de la dona que presenta el poeta i, si us ve de gust, relacionar-ho amb l’ideal de bellesa petrarquista.
POEMA DE LA SETMANA
ACRÒSTIC
Paraula o frase inserida en una composició literària —habitualment un poema— que es pot llegir en vertical o en diagonal reunint les lletres que ocupen uns llocs determinats.
Màrius Serra, en el seu llibre Verbàlia (Barcelona: Empúries, 2010. pàg. 178-179) ens cita que Tolosani reprodueix la definició més restringida que en fa Ciceró: «L’acròstic és una combinació que consisteix a llegir una a una, de manera que facin sentit, les primeres lletres de cada vers d’un poema». Tot i que en la majoria dels casos el missatge ocult es forma amb les inicials de cada vers, la situació de les lletres clau és variable. Quan ocupen una posició central —com en l’exemple mironià— l’acròstic rep el nom de mesòstic, i quan són les darreres de cada vers s’anomena teleòstic.
Com per exemple, el cognom MIRÓ en aquest text o aquest recull d’acròstics que trobem en aquest blog o en aquest altre enllaç.
REPTE
Us proposem que escriviu un acròstic únic i especial: feu un recull de les característiques bones i els adjectius positius que us defineixin, així com les emocions (que ara ja en tenim un bon recull); feu que encaixin en cadascuna de les lletres del vostre nom, tot completant una composició que s’assemblarà a un poema acròstic.
Us en donem un exemple que us pot facilitar la feina, però només podem posar mots que COMENCIN amb les lletres del vostre nom. També cal que justifiqueu la tria dels vostres mots. Segur que ho feu molt bé!
Contra el maltracte animal
Enguany es porta a terme la primera setmana contra el maltracte animal a l’institut Lacetània, iniciativa impulsada per la professora de visual i plàstica. Des de llengües també hi volem aportar el nostre granet de sorra, així que, a banda de participar-hi amb activitats a l’aula, us deixem el poema de la setmana per a què hi reflexioneu.
Ase, de Pere Quart, dins l’obra <<Bestiari>>.
Quatre notes sobre el poema. La primera estrofa presenta la sordera de l’animal davant les ordres i els renys. L’adjectivació d’aquests substantius aporta la subjectivitat de l’animal en la percepció que en té, i crea un cert humor, com també el sintagma de la segona estrofa «vergassades gratuïtes», sempre des del parer subjectiu de l’ase. La tercera estrofa el defineix com a gandul i mitjançant dues comparacions el situen aparentment per sota el gos o el cavall. Tanmateix, la reorientació es troba en els dos versos finals, quan introdueix la referència a l’ésser humà, ja que aquest és com un «ensuperbit esclau», cosa que no és l’ase malgrat tot el que rep. Les tres comparacions finals palesen una gradatio per l’adjectivació: l’ase no és servil, no és complaent i no és esclau. Per tant,el text enalteix o dignifica l’ase per ser independent o rebel respecte aquell que l’explota, cosa que no és el comportament ni del gos (servil) ni del cavall (complaent) ni de l’home (un esclau transmissor de la repressió).
Avui, 25 de novembre, dia internacional contra la violència de gènere, rellegim Montserrat Abelló.
PER QUÈ CANTEN LES MARES?
En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.
Canta una hermosa cançó,
la de l’Infant i la Dida,
tot abraçant l’infantó,
que les llàgrimes oblida.
Son espòs està ferit
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.
De flassades i llençols
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols,
que empenyaran, si no venen.
Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s’ha d’encendre més,
lo fogó també s’empenya.
L’infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.
–Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?
De tant com a casa he vist,
joies, mobles i moneda,
sols la Creu de Jesucrist,
tan sols la Creu nos ne queda.
Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia,
jo me’n vaig cap al fossar
i, ai!, hi vaig amb companyia.
I nostre fill, què farà,
tot solet, sens pare i mare?
Per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l’empare?
I tu cantes? Valga’m Déu!
Vols que ma pena s’ignore?
Per què cantes, amor meu?
–Perquè el nostre fill no plore.–
CasCat 
