Contra el maltracte animal

Enguany es porta a terme la primera setmana contra el maltracte animal a l’institut Lacetània, iniciativa impulsada per la professora de visual i plàstica. Des de llengües també hi volem aportar el nostre granet de sorra, així que, a banda de participar-hi amb activitats a l’aula, us deixem el poema de la setmana per a què hi reflexioneu.

Ase, de Pere Quart, dins l’obra <<Bestiari>>.

Quatre notes sobre el poema. La primera estrofa presenta la sordera de l’animal davant les ordres i els renys. L’adjectivació d’aquests substantius aporta la subjectivitat de l’animal en la percepció que en té, i crea un cert humor, com també el sintagma de la segona estrofa «vergassades gratuïtes», sempre des del parer subjectiu de l’ase. La tercera estrofa el defineix com a gandul i mitjançant dues comparacions el situen aparentment per sota el gos o el cavall. Tanmateix, la reorientació es troba en els dos versos finals, quan introdueix la referència a l’ésser humà, ja que aquest és com un «ensuperbit esclau», cosa que no és l’ase malgrat tot el que rep. Les tres comparacions finals palesen una gradatio per l’adjectivació: l’ase no és servil, no és complaent i no és esclau. Per tant,el text enalteix o dignifica l’ase per ser independent o rebel respecte aquell que l’explota, cosa que no és el comportament ni del gos (servil) ni del cavall (complaent) ni de l’home (un esclau transmissor de la repressió).

GUANY de Joan Vinyoli

El poema “El guany” la mar funciona com a imatge del món interior del poeta i quan aquest es capbussa en les seves fondàries (<<baixa al fons>> ) s’endinsa en un món on es pot veure l’única troballa possible: l’enriquiment a través dels mots.

El poeta vol “guanyar”, ens diu que la vida és una lluita constant i que després de l’esforç aconseguirem “una mar llisa” i ser lliures. Creieu que amb aquest final el poeta es refereix a la mort? Justifica-ho

TALLER DE HAIKÚS

Camí de sol.                                                                                                                       

Per les rutes amigues                                                                                               

unes formigues.                                        Joan Salvat-Papasseit 

                             

Sota la llum d’argent                                                                                                           

en les branques, el vent                                                                                                     

canta el teu nom                                       Rosa Leveroni

 

Huye el rocío                                                                                                                       

en este mundo sucio                                                                                                       

no hago yo nada.                                       Kobayashi Issa                                         

 

Lo peor del eco                                                                                                                       

es que dice las mismas cosas                                                                                         

barbaridades.                                            Mario Benedetti

 

El haikú és una de les formes de poesia tradicional japonesa més estesa.  Us proposem conèixer els elements essencials d’aquesta poesia i  el repte d’elaborar, aquesta setmana, un haikú en català i un altre en castellà

Les composicions més ben fetes, elegants i singulars es penjaran al blog (i seran instrument d’avaluació). Us animem a assolir el repte!                 

 

GERANIS de Miquel Martí i Pol

GERANIS

«Gerani» va ser escrit en les mateixes dates d’alguns dels poemes de Llibre d’absències que va dedicar a la seva muller . És un poema positivista que, potser, es vertebra entorn un fet transcendental pel poeta.

El recorregut a què es refereix el poeta, és el vell camí de si mateix que tant bé coneix. Un itinerari reflexiu que fa més de 50 anys que fa, meditativament . «Que poc espai/ necessitem per viure i per comprendre!». Només el nostre propi cos, i la cambra, si volem ampliar els límits. «Ara tot és senzill i necessari/ i en l’aire de cristall dringuen els mots/ i el seu ressò em fascina». L’«ara», torna a aparèixer l’«ara» martipolià que sovint trobem en els seus poemes. Un «ara» trist perquè feia poc menys de dos mesos que la seva estimada Dolors Feixas havia mort. La mort propicia el silenci. Potser el silenci en què l’aire fa dringar els mots i el ressò que provoquen transforma el recorregut en un bell camí. «Per pensar-te/ no tanco els ulls, contemplo la bellesa/ harmoniosa i dolça dels geranis».

VINYES VERDES VORA EL MAR

En el poema de Josep M. de Sagarra, la veu poètica ens descriu un paisatge dinàmic, és a dir, en la seva transformació pel pas natural del temps. El paisatge que se’ns descriu és el reflex de les sensacions del poeta: les vinyes són un lloc de dolç de repòs i de soledat, les sent com a pròpies i se les sent prop del cor; per això demana que sempre pugui tenir companyia. El poema “Vinyes verdes” consta de set estrofes de cinc versos amb tornada (repetició del cinquè vers) cadascuna. Els versos són heptasíl·labs i la rima és consonant i encadenada (abab).

PER QUÈ CANTEN LES MARES?

En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.

Canta una hermosa cançó,
la de l’Infant i la Dida,
tot abraçant l’infantó,
que les llàgrimes oblida.

Son espòs està ferit
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.

De flassades i llençols
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols,
que empenyaran, si no venen.

Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s’ha d’encendre més,
lo fogó també s’empenya.

L’infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.

–Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?

De tant com a casa he vist,
joies, mobles i moneda,
sols la Creu de Jesucrist,
tan sols la Creu nos ne queda.

Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia,
jo me’n vaig cap al fossar
i, ai!, hi vaig amb companyia.

I nostre fill, què farà,
tot solet, sens pare i mare?
Per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l’empare?

I tu cantes? Valga’m Déu!
Vols que ma pena s’ignore?
Per què cantes, amor meu?
–Perquè el nostre fill no plore.–

Verdaguer, Jacint. «Per què canten les mares?». Dins Caritat. TO III.  Barcelona, 2005. Proa. pàg. 295-296