Contra el maltracte animal

Enguany es porta a terme la primera setmana contra el maltracte animal a l’institut Lacetània, iniciativa impulsada per la professora de visual i plàstica. Des de llengües també hi volem aportar el nostre granet de sorra, així que, a banda de participar-hi amb activitats a l’aula, us deixem el poema de la setmana per a què hi reflexioneu.

Ase, de Pere Quart, dins l’obra <<Bestiari>>.

Quatre notes sobre el poema. La primera estrofa presenta la sordera de l’animal davant les ordres i els renys. L’adjectivació d’aquests substantius aporta la subjectivitat de l’animal en la percepció que en té, i crea un cert humor, com també el sintagma de la segona estrofa «vergassades gratuïtes», sempre des del parer subjectiu de l’ase. La tercera estrofa el defineix com a gandul i mitjançant dues comparacions el situen aparentment per sota el gos o el cavall. Tanmateix, la reorientació es troba en els dos versos finals, quan introdueix la referència a l’ésser humà, ja que aquest és com un «ensuperbit esclau», cosa que no és l’ase malgrat tot el que rep. Les tres comparacions finals palesen una gradatio per l’adjectivació: l’ase no és servil, no és complaent i no és esclau. Per tant,el text enalteix o dignifica l’ase per ser independent o rebel respecte aquell que l’explota, cosa que no és el comportament ni del gos (servil) ni del cavall (complaent) ni de l’home (un esclau transmissor de la repressió).

Avui, 25 de novembre, dia internacional contra la violència de gènere, rellegim Montserrat Abelló.

EL PODEU ESCOLTAR RECITAT PER SÒNIA MOYA

GUANY de Joan Vinyoli

El poema “El guany” la mar funciona com a imatge del món interior del poeta i quan aquest es capbussa en les seves fondàries (<<baixa al fons>> ) s’endinsa en un món on es pot veure l’única troballa possible: l’enriquiment a través dels mots.

El poeta vol “guanyar”, ens diu que la vida és una lluita constant i que després de l’esforç aconseguirem “una mar llisa” i ser lliures. Creieu que amb aquest final el poeta es refereix a la mort? Justifica-ho

Taller de microrrelatos y microrelats

El dinosaurio, de Augusto Monterroso

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Calidad y Cantidad , de Alejandro Jodorowsky

No se enamoró de ella, sino de su sombra. La iba a visitar al alba, cuando su amada era más larga

Un sueño, de Jorge Luis Borges

En un desierto lugar del Irán hay una no muy alta torre de piedra, sin puerta ni ventana. En la única habitación (cuyo piso es de tierra y que tiene la forma de círculo) hay una mesa de maderas y un banco. En esa celda circular, un hombre que se parece a mi escribe en caracteres que no comprendo un largo poema sobre un hombre que en otra celda circular escribe un poema sobre un hombre que en otra celda circular…El proceso no tiene fin y nadie podrá leer lo que los prisioneros escriben.

Amor 77, de Julio Cortázar

Y después de hacer todo lo que hacen se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se visten, y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son.

Hablaba y hablaba, de Max-Aub

Hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba. Y venga hablar. Yo soy una mujer de mi casa. Pero aquella criada gorda no hacía más que hablar, y hablar, y hablar. Estuviera yo donde estuviera, venía y empezaba a hablar. Hablaba de todo y de cualquier cosa, lo mismo le daba. ¿Despedirla por eso? Hubiera tenido que pagarle sus tres meses. Además hubiese sido muy capaz de echarme mal de ojo. Hasta en el baño: que si esto, que si aquello, que si lo de más allá. Le metí la toalla en la boca para que se callara. No murió de eso, sino de no hablar: se le reventaron las palabras por dentro.

El mirall de l’ànima, de Pere Calders
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

L’exprés, de Pere Calders
Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

Miratge, de Pere Calders
L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

Les adolescents rosses, de Marc Artigau

Escolto les converses de les taules del costat, no perquè hi trobo un plaer irrefrenable, sinó per pura casualitat. Perquè l’atzar sempre em col·loca en un lloc i un temps que jo no vull, però no puc evitar. I aquelles dues noies rossetes que semblaven sortides d’una escola privada, explicaven anècdotes estúpides d’Instagram fins que una d’elles li va dir que feia temps que hi rumiava. L’altra va canviar la cara. Incòmode, de sobte. I van abaixar el to de veu i jo, és clar, obligat per les circumstàncies, vaig parar més l’orella.

El pla, ho reconec, era perfecte. Esperaven no sé qui, feien veure que li prenien el telèfon mòbil, l’enredaven i s’enduien el noi (o la noia) a un lloc apartat. La més alta va dir que coneixia una carretera plena de revolts i de poca visibilitat i que arribat el moment, esperarien un cotxe o un camió. Vaig quedar atrapat per la història. Parlaven de debò? Crec que elles van veure com les mirava. Vaig pagar i vaig marxar corrents. I ara cada dia espero amb delit la crònica negra, si apareix un cos d’un professor, d’una mare o d’una adolescent atropellat en una carretera.

Un microrrelato es un texto breve que busca decir mucho con muy poco y siempre tiene como intención sorprender al lector.

Muchas veces el microrrelato sorprende por el contraste entre el hecho aparentemente poco importante que describe y el significado tan profundo que en realidad tiene; otras por el juego de palabras inesperado, por hacernos pensar en una dirección y después llevarnos a la contraria; por crear asociaciones inesperadas o imposibles… El título de un microrrelato puede ser tan importante como la historia.

Un microrrelato puede tener muchos matices. Puede ser poético, irónico, gracioso, sorprendente… y, si es muy bueno, todo a la vez.

Os proponemos el reto de que esta quincena os convirtáis en escritores de microrrelatos y de microrelats.

Os adjuntamos un par de documentos que os pueden guiar en vuestro proceso creativo.

Las mejores creaciones serán colgadas en el blog ( y servirán como elemento de evaluación) y podemos buscar concursos dónde poderlas presentar, ya que el microrrelato está de moda. ¡Animaos a conseguir el reto!

TALLER DE HAIKÚS

Camí de sol.                                                                                                                       

Per les rutes amigues                                                                                               

unes formigues.                                        Joan Salvat-Papasseit 

                             

Sota la llum d’argent                                                                                                           

en les branques, el vent                                                                                                     

canta el teu nom                                       Rosa Leveroni

 

Huye el rocío                                                                                                                       

en este mundo sucio                                                                                                       

no hago yo nada.                                       Kobayashi Issa                                         

 

Lo peor del eco                                                                                                                       

es que dice las mismas cosas                                                                                         

barbaridades.                                            Mario Benedetti

 

El haikú és una de les formes de poesia tradicional japonesa més estesa.  Us proposem conèixer els elements essencials d’aquesta poesia i  el repte d’elaborar, aquesta setmana, un haikú en català i un altre en castellà

Les composicions més ben fetes, elegants i singulars es penjaran al blog (i seran instrument d’avaluació). Us animem a assolir el repte!                 

 

GERANIS de Miquel Martí i Pol

GERANIS

«Gerani» va ser escrit en les mateixes dates d’alguns dels poemes de Llibre d’absències que va dedicar a la seva muller . És un poema positivista que, potser, es vertebra entorn un fet transcendental pel poeta.

El recorregut a què es refereix el poeta, és el vell camí de si mateix que tant bé coneix. Un itinerari reflexiu que fa més de 50 anys que fa, meditativament . «Que poc espai/ necessitem per viure i per comprendre!». Només el nostre propi cos, i la cambra, si volem ampliar els límits. «Ara tot és senzill i necessari/ i en l’aire de cristall dringuen els mots/ i el seu ressò em fascina». L’«ara», torna a aparèixer l’«ara» martipolià que sovint trobem en els seus poemes. Un «ara» trist perquè feia poc menys de dos mesos que la seva estimada Dolors Feixas havia mort. La mort propicia el silenci. Potser el silenci en què l’aire fa dringar els mots i el ressò que provoquen transforma el recorregut en un bell camí. «Per pensar-te/ no tanco els ulls, contemplo la bellesa/ harmoniosa i dolça dels geranis».

VINYES VERDES VORA EL MAR

En el poema de Josep M. de Sagarra, la veu poètica ens descriu un paisatge dinàmic, és a dir, en la seva transformació pel pas natural del temps. El paisatge que se’ns descriu és el reflex de les sensacions del poeta: les vinyes són un lloc de dolç de repòs i de soledat, les sent com a pròpies i se les sent prop del cor; per això demana que sempre pugui tenir companyia. El poema “Vinyes verdes” consta de set estrofes de cinc versos amb tornada (repetició del cinquè vers) cadascuna. Els versos són heptasíl·labs i la rima és consonant i encadenada (abab).